Epigenètica: més enllà de la genètica

Un cuc de seda menjant una fulla de morera, un capoll penjant d’una branca verda i una papallona volant tranquil·lament en mig d’un prat florit de margarides. Aparentment són totalment diferents, però en canvi, són el mateix organisme, tenen el mateix DNA! “El què té la metamorfosis!” em direu, doncs sí, i és fascinant. La metamorfosis és un molt bon exemple per adonar-nos com d’important és l’estudi de l’epigenòmica i el perquè de la seqüenciació del genoma humà no va donar els resultats immediats que molts esperaven.

La Metamorfosis és un exemple de la complexa regulació gènica

Espècies de conills que depenent de la temperatura externa en el moment de néixer tindran la cua negra o blanca. Abelles que en funció de l’alimentació rebuda durant la fase de larva podran desenvolupar ovaris i ser reines, o no els desenvoluparan i seran obreres. Dos casos més, molt clars, d’organismes que en funció de fenòmens externs, temperatura en un cas i alimentació en l’altre, tindran característiques diferents. No obstant el seu DNA no canvia, la seqüència de lletres A, T, C i G és constant, però no pas el fenotip (aparença física). Aquí és on es posa en dubte allò de “el DNA determina l’aparença d’un organisme” que no és del tot certa ni del tot falsa. Seria més exacte dir “el DNA, sempre determinat per l’ambient i per part d’atzar, determinen l’aparença d’un organisme”.

 El què s’ha fet durant la ultima dècada, ha estat obtenir seqüències de DNA de molts organismes fins que va arribar la patacada en veure que la regulació dels gens no era tan senzilla com s’esperava. És a dir, que els fenomens externs condicionaven més a l’expressió dels gens del què s’esperava. Aquí entre en joc l’epigenètica, l’estudi de la regulació dels milers de gens dels organismes, de les possibles modificacions i els efectes que poden tenir aquestes modificacions.

 L’epigenètica ens explicaria com el cuc de seda pot expressar uns gens que el fan ser un cuc, després uns altres que el fan ser un capoll i com finalment activa uns altres gens que li donaran unes magnifiques ales que el faran papallona. I és més, fins i tot potser en alguns casos es pot aconseguir determinar quines lletres dels milers del seu DNA fan que tinguin les ales d’un color i no d’un altre.

Ens podrà explicar també quins gens s’activen i com, quan les larves d’abella mengen elevades quantitats de proteïnes i secrecions salivals d’altres abelles, que  els allargarà la fase larvàcia convertint-les en reines.

O ens ha explicat també que el conill de l’Himàlaia només tindrà la cua negra si quan neix la temperatura és inferior a -33ºC, ja que sinó un dels enzims que donen pigmentació negra són inactius.



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Biologia, Curiositats i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Epigenètica: més enllà de la genètica

  1. Eva diu:

    És curiós que quan es va descobrir la epigenètica, al 53, també va ser quan Tinbergen, al mateix any va publicar el seu estudi sobre les closques d’ou amb Larus ridibundus. Un experiment clàssic i molt rellevant per observar comportaments clarament determinats pel complex gen-ambient, com del que parles en l’entrada.

    =D

    • ysland diu:

      Algun dia m’expliques aquests experiments amb més detall que venint de tu segur que és alguna cosa curiosa i divertida…xD Per cert, mira l’entrada de demà al blog, a tu ja te’n vaig avançar alguna coseta… 😉

      PS: Moltes gràcies!! =)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *